Cant de vicent
Vicent Endrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
cant de Vicent es narra al 1971, sota la dictadura de franco.
El tema principal de la poesia es la nostàlgia d'un mon perdut.
Va néixer a un mon humil. De pares pobres.
Vivia a una casa precària. A la casa hi havia estables, algun pi i cossiols d'alegres flors.
Al menjador hi havia molta claror.
Per les parets hi havia quadres de criatures inesperades.
La sala era d'una amplària greu.
A l'adjutori del dormitori el van treure, el dia quatre de cert setembre, del ventre de la seva mare.
El seu naixement va ser molt festejat pel veïnat i a poc a poc amb llet de pot i papes d'All el van criar.
Te la nostàlgia d'aquella casa, d'aquell mon.
No li preocupe per que axi es l'únic luxe que es pot permetre.
Es pot veure que el narrador es intern, perquè ell es el protagonista.
L'Autor parla en un llenguatge formal.
La pobresa es un tema que deixa molt de que parlar.
es molt bonic que un autor com Vicent andres estelles parli de la seva infantesa, sense avergonyarse de res. per que hi ha molts autors que s'hi venten histories i no conten la veritat de la seva infantesa.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Els amants
Els amants
Vicent Endrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
Els amants es narra al 1971, sota la dictadura franquista.
El tema principal de la poesia es la passió i l'amor salvatge.
Son uns amants mot apassionats, s'amen feroçment.
No comprenen l'Amor com un costum amable, per a ells l'Amor es sexe. Tenen un amor brusc i salvatge.
La poesia es divideix en cinc paràgrafs. Segueix un ordre lineal, i es parla en un llenguatge formal.
L'Espai on es desenvolupa l'historia es València.
El narrador es el personatge principal de la poesia, es dinàmic, perquè va evolucionant al llarg de l'historia.
A la poesia hi apareixen diverses figures retòriques: al.literació, comparació, paral.lelisme, metonímia, pleonasme, exclamació, paronomàsia, quiasme.
Per a aquest dos amants, l'amor es simplement sexe. ells no tenen una relació carinyosa, sinó que tenen una relació apassiona
Vicent Endrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
Els amants es narra al 1971, sota la dictadura franquista.
El tema principal de la poesia es la passió i l'amor salvatge.
Son uns amants mot apassionats, s'amen feroçment.
No comprenen l'Amor com un costum amable, per a ells l'Amor es sexe. Tenen un amor brusc i salvatge.
La poesia es divideix en cinc paràgrafs. Segueix un ordre lineal, i es parla en un llenguatge formal.
L'Espai on es desenvolupa l'historia es València.
El narrador es el personatge principal de la poesia, es dinàmic, perquè va evolucionant al llarg de l'historia.
A la poesia hi apareixen diverses figures retòriques: al.literació, comparació, paral.lelisme, metonímia, pleonasme, exclamació, paronomàsia, quiasme.
Per a aquest dos amants, l'amor es simplement sexe. ells no tenen una relació carinyosa, sinó que tenen una relació apassiona
dema sera una canço
Dema sera una canço
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l’ofici de forner i d’orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s’aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n’anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s’ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l’any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
El tema principal de la poesia es el vell escriptor que recorda la seva joventut.
L'Animal solament recorda, ja no viu.
Quan escriu versos te una gran felicitat. Però no els versos estellats, apressats, que escrivies, sinó versos solemnes.
Es permet recordar amb un paisatge i tot: tota València en flames la nit de sant Josep, mentre feien L'Amor en aquella butaca.
L'Animal de records, recorda aquella dona de carn fresca i sua que ell tocava.
Al poema podem apreciar diverses figures retoriques: pleonasme, quiasme, paral.lelisme, enumeració, interrogació retòrica, apostrofe.
Es molt curiós com aquest home, que a arribat a la maduresa, ja no viu, solament recorda.
ell no viu el present, sinó el seu passat. això no pot ser bo, perquè qualsevol persona a de viure el present, no por estar recordant sempre con era i com li agradava ser quan era jove, perquè solament hi ha una vida, i no la pot desaprofitar.
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l’ofici de forner i d’orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s’aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n’anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s’ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l’any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
El tema principal de la poesia es el vell escriptor que recorda la seva joventut.
L'Animal solament recorda, ja no viu.
Quan escriu versos te una gran felicitat. Però no els versos estellats, apressats, que escrivies, sinó versos solemnes.
Es permet recordar amb un paisatge i tot: tota València en flames la nit de sant Josep, mentre feien L'Amor en aquella butaca.
L'Animal de records, recorda aquella dona de carn fresca i sua que ell tocava.
Al poema podem apreciar diverses figures retoriques: pleonasme, quiasme, paral.lelisme, enumeració, interrogació retòrica, apostrofe.
Es molt curiós com aquest home, que a arribat a la maduresa, ja no viu, solament recorda.
ell no viu el present, sinó el seu passat. això no pot ser bo, perquè qualsevol persona a de viure el present, no por estar recordant sempre con era i com li agradava ser quan era jove, perquè solament hi ha una vida, i no la pot desaprofitar.
dilluns, 10 de març del 2008
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes:
aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
--diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i
circula un tenebrós prestigi--;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.
Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d´exilis, Primera audició i L'inventari clement. L´any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l´Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s´indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià -del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978-, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d´un futur que s'endevinava joiós.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987).
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d´Or, i el 1978 amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
El gruix de l´obra d´Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d´Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d´un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes:
aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
--diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i
circula un tenebrós prestigi--;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.
Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d´exilis, Primera audició i L'inventari clement. L´any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l´Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s´indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià -del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978-, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d´un futur que s'endevinava joiós.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987).
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d´Or, i el 1978 amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
El gruix de l´obra d´Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d'altres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d´Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d´un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
dimecres, 27 de febrer del 2008
TREBALL DE BALL ROBAT
1.Situa generacionalment joan Oliver. Per que es pot parlar d´un autor “desclassat”?
Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 -Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.
Neix l’any 1899 en el si d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d’onze germans, dels quals en fou l’únic supervivent. D’aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l’obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L’any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel•lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l’avantguardisme amb l’humorisme més local i el gust pel rigor i l’obra ben feta d’herència noucentista.
Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l’himne de l’exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d’un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l’Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l’obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d’evacuar els intel•lectuals. Acabada la guerra s’exiliarà primer a França, s’embarcarà cap a Buenos Aires i s’establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l’exili va continuar la seva tasca d’intel•lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col•laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col•lecció El pi de les tres branques.
El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l’autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d’El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.
Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L’any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
Perque es pot parlar d´un autor desclassat?
-Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà
-Es nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat
-A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l’himne de l’exèrcit popular català.
-Acabada la guerra s’exiliarà primer a França, s’embarcarà cap a Buenos Aires i s’establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.
-El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista.
-Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi
2.Fes una sinopsi del desemvolupament del teatre català des del tombant del segle.
El 1946, el règim franquista la representació d’obres en català i es limitaren a acceptar únicament la reposició d’obres d’una determinada tradició teatral. El teatre era un dels pocs espais d’expressió pública per a la llengua.
El coliseu del carrer de l’Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l’èxit de l’escena comercial catalana del període: l’estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l’escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l’escena professional catalana.
El 1959, Luján feia una crida a que Romea disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna.
Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l’escena professional catalana.
El 954, la via de sortida començà a entreveure’s amb la reacció de l’entitat de teatre a què al•ludeix Oliver en la seva carta Destino: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s’estrenà Ball Robat.
L’autarquia de la cultura oficial franquista i l’intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d’un teatre català.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s’adeien amb la moral catòlica oficial.
El 1957, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d’obres estrangeres en català. No es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d’origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l’exclusiva en castellà.
3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: “Ball robat: la culminació de l’obra dramàtica de Joan Oliver” dins “El teatre de Joan Oliver”. Barcelona, Institut del Teatre, 1998.
Aquest fragment ens informa de que Oliver, mitjançant l’obra Ball Robat, recepta un model humà, que és com és, i que mai arribarà a assolir la felicitat.
Oliver analitza la nostra condició humana i ell mateix es considera matèria d’anàlisis. El seu objectiu és buscar la veritat humana i objectivar questa recerca.
Segons Oliver no podem assolir la veritat i amb l’egoisme construim el nostre propi univers.
4.Oliver, quan te un discurs a fer, segueix, de vegades, la tecnica txekhoviana del monoleg amb repliques; podries assenyalar-ne alguns?
-Pag 93: quan l´eulalia li comenta els sentiments que te la nuria respecta d´en cugat.
-Pag 99: quan oleguer li comenta a cugat les solucions que poden tomar respecte la seva relacio com amics.
5.En un moment determinat de l´obra es defineix lintel.lectual; estas d´acord que un intel.lectual es com l´intueixen cugat i oleguer?
No estic d´acord, perque pel fet de que una persona sigui entel.lectual no vol dir que sigui indesisa o que jugui a complicarse la vida. Tot aixo depend de la persona.
6.Com concep Oliver l´home i la bestia?
Joam oliver te una concepcio de l´home i la bestia, molt particular. Aquesta concepcio es pot veure reflexada a la novel.la ball robat, on mediant el personatge de cugat, vol transmetre el seu pensament.
Aixo es el que Cugat diu a la novel.la: les decepcions son inevestibles. He arribat a la conclusio que el sentitt de la vida, nomes es troba en el dolor, l´unica realitat que ens ha estat plenament donada. Cada anima es com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no em apres d´estimar-nos.
Jo nomes se, ara mes que mai, que el home no es altra cosa que una bestia infeliç: l´unica!
7. Intenta fer un esquema i després un retrat complet de cadascun dels personatges, destriant les característiques físiques i psíquiques.
Passat
Sentit de la vida
Concepte de l’èxit
Amor i matrimoni
Felicitat
Sortida a la solitud
Cugat
Escrivia cartes a Eulàlia, una nit tenia febre.
És un fatalista i un pessimista.
La felicitat no existeix, només es pot somiar.
L’egoisme és el motor de tota vida orgànica, de l’amor propi.
L’home és una bèstia infeliç.
Mercè
La vida és atzar.
No se sent feliç amb el seu marit, i estima a un altre home.
Oleguer
En el passat va ser amic amb la Mercè.
Persona distant, indiferent i no s’amoïna per res.
Guanyar un primer lloc en el camp on operes.
L’amor i el matrimoni son dues peces diferents.
La felicitat no existeix, encara que s’haguès cassat amb un altre dóna, després de deu anys igualment seria infeliç amb ella.
Eulàlia
Va ser amiga de l’Oriol.
No estima al seu marit.
Consisteix a somiar la felicitat
Oriol
Industrial que practica esport.
Es preocupa pels seus fills
Estima a l’Eulàlia.
Núria
Li agrada fumar i anar a la última.
No estima al seu marit, sino a Cugat.
8.Formula la temàtica significativa de l’obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l’experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d’aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?
Oliver es planteja el perque d´aquesta dolorosa experiencia en les criaturas humanes fins al punt de que potser la millor manera per afrontar els problemas es plantar-los cara. Aixo es veu reflectit en l´obra ball robat, mes concretament en el personatge de oleguer. Oleguer prefereix afrontar els problemas, anarhi directe al gra i no crearse un conflicto.
Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 -Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.
Neix l’any 1899 en el si d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d’onze germans, dels quals en fou l’únic supervivent. D’aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l’obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L’any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel•lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l’avantguardisme amb l’humorisme més local i el gust pel rigor i l’obra ben feta d’herència noucentista.
Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l’himne de l’exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d’un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l’Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l’obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d’evacuar els intel•lectuals. Acabada la guerra s’exiliarà primer a França, s’embarcarà cap a Buenos Aires i s’establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l’exili va continuar la seva tasca d’intel•lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col•laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col•lecció El pi de les tres branques.
El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l’autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d’El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.
Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L’any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
Perque es pot parlar d´un autor desclassat?
-Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà
-Es nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat
-A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l’himne de l’exèrcit popular català.
-Acabada la guerra s’exiliarà primer a França, s’embarcarà cap a Buenos Aires i s’establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.
-El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista.
-Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi
2.Fes una sinopsi del desemvolupament del teatre català des del tombant del segle.
El 1946, el règim franquista la representació d’obres en català i es limitaren a acceptar únicament la reposició d’obres d’una determinada tradició teatral. El teatre era un dels pocs espais d’expressió pública per a la llengua.
El coliseu del carrer de l’Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l’èxit de l’escena comercial catalana del període: l’estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l’escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l’escena professional catalana.
El 1959, Luján feia una crida a que Romea disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna.
Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l’escena professional catalana.
El 954, la via de sortida començà a entreveure’s amb la reacció de l’entitat de teatre a què al•ludeix Oliver en la seva carta Destino: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s’estrenà Ball Robat.
L’autarquia de la cultura oficial franquista i l’intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d’un teatre català.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s’adeien amb la moral catòlica oficial.
El 1957, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d’obres estrangeres en català. No es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d’origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l’exclusiva en castellà.
3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: “Ball robat: la culminació de l’obra dramàtica de Joan Oliver” dins “El teatre de Joan Oliver”. Barcelona, Institut del Teatre, 1998.
Aquest fragment ens informa de que Oliver, mitjançant l’obra Ball Robat, recepta un model humà, que és com és, i que mai arribarà a assolir la felicitat.
Oliver analitza la nostra condició humana i ell mateix es considera matèria d’anàlisis. El seu objectiu és buscar la veritat humana i objectivar questa recerca.
Segons Oliver no podem assolir la veritat i amb l’egoisme construim el nostre propi univers.
4.Oliver, quan te un discurs a fer, segueix, de vegades, la tecnica txekhoviana del monoleg amb repliques; podries assenyalar-ne alguns?
-Pag 93: quan l´eulalia li comenta els sentiments que te la nuria respecta d´en cugat.
-Pag 99: quan oleguer li comenta a cugat les solucions que poden tomar respecte la seva relacio com amics.
5.En un moment determinat de l´obra es defineix lintel.lectual; estas d´acord que un intel.lectual es com l´intueixen cugat i oleguer?
No estic d´acord, perque pel fet de que una persona sigui entel.lectual no vol dir que sigui indesisa o que jugui a complicarse la vida. Tot aixo depend de la persona.
6.Com concep Oliver l´home i la bestia?
Joam oliver te una concepcio de l´home i la bestia, molt particular. Aquesta concepcio es pot veure reflexada a la novel.la ball robat, on mediant el personatge de cugat, vol transmetre el seu pensament.
Aixo es el que Cugat diu a la novel.la: les decepcions son inevestibles. He arribat a la conclusio que el sentitt de la vida, nomes es troba en el dolor, l´unica realitat que ens ha estat plenament donada. Cada anima es com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no em apres d´estimar-nos.
Jo nomes se, ara mes que mai, que el home no es altra cosa que una bestia infeliç: l´unica!
7. Intenta fer un esquema i després un retrat complet de cadascun dels personatges, destriant les característiques físiques i psíquiques.
Passat
Sentit de la vida
Concepte de l’èxit
Amor i matrimoni
Felicitat
Sortida a la solitud
Cugat
Escrivia cartes a Eulàlia, una nit tenia febre.
És un fatalista i un pessimista.
La felicitat no existeix, només es pot somiar.
L’egoisme és el motor de tota vida orgànica, de l’amor propi.
L’home és una bèstia infeliç.
Mercè
La vida és atzar.
No se sent feliç amb el seu marit, i estima a un altre home.
Oleguer
En el passat va ser amic amb la Mercè.
Persona distant, indiferent i no s’amoïna per res.
Guanyar un primer lloc en el camp on operes.
L’amor i el matrimoni son dues peces diferents.
La felicitat no existeix, encara que s’haguès cassat amb un altre dóna, després de deu anys igualment seria infeliç amb ella.
Eulàlia
Va ser amiga de l’Oriol.
No estima al seu marit.
Consisteix a somiar la felicitat
Oriol
Industrial que practica esport.
Es preocupa pels seus fills
Estima a l’Eulàlia.
Núria
Li agrada fumar i anar a la última.
No estima al seu marit, sino a Cugat.
8.Formula la temàtica significativa de l’obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l’experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d’aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?
Oliver es planteja el perque d´aquesta dolorosa experiencia en les criaturas humanes fins al punt de que potser la millor manera per afrontar els problemas es plantar-los cara. Aixo es veu reflectit en l´obra ball robat, mes concretament en el personatge de oleguer. Oleguer prefereix afrontar els problemas, anarhi directe al gra i no crearse un conflicto.
dilluns, 28 de gener del 2008
joan oliver
Joan Oliver és un autor nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit, publica el primer llibre —de narracions— l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 —circumstància que l'apropa cronològicament a Espriu, Rosselló-Pòrcel o Vinyoli.
D'altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat «realisme històric».
Més enllà, però, de les classificacions presenta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís.
Joan Oliver neix en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca.Educat, doncs, com a fill de casa bona, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat «grup de Sabadell» amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols —pseudònim de Joan Prat—, entre d'altres.
El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L'any que ve.L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos, i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos.
D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època —com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador—, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d¨Escriptors Catalans —filial de la UGT—, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català.
L'exili i el retorn
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador, De retorn a Catalunya l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili, i havent perdut la seva antiga posició social-, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona.
Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa —esporàdica, centrada en el relat breu— com la prosa de caire més periodístic o el teatre.
D'altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat «realisme històric».
Més enllà, però, de les classificacions presenta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís.
Joan Oliver neix en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca.Educat, doncs, com a fill de casa bona, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat «grup de Sabadell» amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols —pseudònim de Joan Prat—, entre d'altres.
El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L'any que ve.L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos, i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos.
D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època —com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador—, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d¨Escriptors Catalans —filial de la UGT—, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català.
L'exili i el retorn
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador, De retorn a Catalunya l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili, i havent perdut la seva antiga posició social-, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona.
Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa —esporàdica, centrada en el relat breu— com la prosa de caire més periodístic o el teatre.
diumenge, 27 de gener del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
