Dema sera una canço
Vicent Andrés Estellés
Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l’ofici de forner i d’orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s’aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n’anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s’ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l’any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Llibre de meravelles (1971)
El tema principal de la poesia es el vell escriptor que recorda la seva joventut.
L'Animal solament recorda, ja no viu.
Quan escriu versos te una gran felicitat. Però no els versos estellats, apressats, que escrivies, sinó versos solemnes.
Es permet recordar amb un paisatge i tot: tota València en flames la nit de sant Josep, mentre feien L'Amor en aquella butaca.
L'Animal de records, recorda aquella dona de carn fresca i sua que ell tocava.
Al poema podem apreciar diverses figures retoriques: pleonasme, quiasme, paral.lelisme, enumeració, interrogació retòrica, apostrofe.
Es molt curiós com aquest home, que a arribat a la maduresa, ja no viu, solament recorda.
ell no viu el present, sinó el seu passat. això no pot ser bo, perquè qualsevol persona a de viure el present, no por estar recordant sempre con era i com li agradava ser quan era jove, perquè solament hi ha una vida, i no la pot desaprofitar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Francesco, fas una localització molt extensa de l'autor, però un comentari molt superficial de la poesia. Esmentes les figures retòriques, però no les expliques ni fas citacions.
Quant al contingut del poema, parles més de què opines tu sobre la manera de viure i entendre la vida del poeta que no pas sobre què diu la poesia.
Recorda que no se't demanen opinions, sinó que analitzis i facis un COMENTARI DE TEXT LITERARI.
D'altra banda, has d'esmenar l'ortografia: concretament, repassa els verbs auxiliars que has escrit sense h.
🤣🤣
Publica un comentari a l'entrada